Volta al Montsec

Aquesta Setmana Santa en Tadeo m’ha enredat per anar a caminar pel Montsec, amb els berga. He acabat rebentat: era la primera vegada, si més no des de fa molt temps, que feia una caminada de quatre dies, però ha valgut la pena. No coneixia gens aquesta zona, i la veritat és que és preciosa.

En total han estat 83,7 quilòmetres repartits en quatre dies, fent la volta al Montsec d’Ares i part del de Rúbies pel GR 1 i la variant GR 1.4. N’havien de ser uns 20 més, però el mal temps (i cansament) del segon dia ens van fer escurçar-la una mica per la part del Montsec de Rúbies, i la veritat és que les meves cames i peus ho van agraïr.

El Montsec és una serralada entre la Noguera i el Pallars. Té tres parts: el Montsec d’Ares, el central, entre les dues Nogueres; el Montsec de Rúbies, a l’est de la Noguera Pallaresa; i el Montsec d’Estall (aragonès), a l’oest de de la Noguera Ribagorçana. Us deixo una mica de descripció de la ruta i dels refugis per si la voleu fer.

Dia 1 (29/3/2010): Àger – Sant Salvador del Bosc (26,4 km)

Després de passar la nit de diumenge a Lleida, agafem el cotxe a les 7 del matí i sortim en direcció Àger, als peus del Montsec d’Ares. Arribem a Àger cap a les 9, deixem el cotxe aparcat a l’entrada, comprem pa i ens posem en marxa seguint el GR 1 cap a l’est. El camí és pista gairebé tota l’estona, però cal estar atent a alguns moments on el GR la deixa. Anem planejant fins a l’Ametlla de Montsec i baixem cap a l’estació d’Àger, a uns 9 km d’Àger (ho dic de memòria). Aquí el GR creua la carretera (abans anava pel costat de la via) i passa pel costat del pantà fins al pont. Creuat el pont, comença la pujada a Rúbies, d’uns 500 metres de desnivell, primer per pista però ben aviat per un sender a través dels cingles. A Rúbies hi arribem cansadets cap a les 3 (de memòria també) i ens parem a dinar i a descansar una estona (migdiada inclosa), abans de la pujada a la Portella Blanca. A Rúbies esperàvem trobar-hi una font o algú que ens pogués donar aigua, però són quatre cases abandonades i una església, i de l’única font que hi ha en surt poca aigua i no té gaire bona pinta, així que en bevem poca.

Engeguem altra vegada cap a dos quarts de cinc. La Portella Blanca (del Montsec, que no d’Andorra) està a uns 1.440 m, i la pujada és força dreta. Una vegada a dalt, seguim carenejant i pujant encara una mica més, fins que arribem a la desviació que deixa el GR 1 i baixa cap a l’ermita de Sant Salvador del Bosc (a uns 1.200 m), on també hi ha el refugi lliure on pensem passar la nit. La baixada carrega una mica, tenint el compte el cansament de tot el dia, però val la pena. Sant Salvador del Bosc queda damunt d’un esperó amb vistes a tota la Vall de Llimiana. Hi arribem cap a les 7, i ens quedem una mica aixafats perquè el refugi fa pinta de tenir el sostre ensorrat. Per sort l’ermita és oberta, i pensem de fer-hi nit dins. Però a l’anar a fer un cop d’ull al refugi resulta que té una part molt ben arreglada i neta: un petit menjador amb taula, una habitació amb el terra de fusta i inclús una petita estora per dormir-hi i una mini habitació de pedra amb llar de foc. A l’habitació hi cabem tots quatre, així que deicidim fer nit allà i no a l’ermita. Fem un foc, hi torrem el pa i fem un bon soparet al menjador, i a dormir.

Dia 2 (30/3/2010): San Salvador del Bosc – Estació de Cellers (10,2 km)

Durant la nit ens ha plogut i ha fet molt vent. Per sort, al refugi gairebé no hi entrava gens d’aire, i només hi havia alguna petita gotera al menjador (però no a l’habitació on dormíem). La idea inicial que dúiem era llevar-nos cap a les 7 i tornar a pujar enrere cap al GR 1 i carenejar el Montsec de Rúbies fins al final, agafar la variant GR 1.4 i tornar cap a Cellers baixant la Vall de Llimiana. Però vist el temps que ha fet a la nit i els núvols (i la previsió) que amenacen pluja per avui, decidim escurça-lo baixant pel dret. Aquesta almenys és l’excusa oficial, a la pràctica jo ho agraeixo perquè així passem de fer uns 30 quilòmetres a fer-ne només 10. Així que ens llevem a les 8 i seguim amb el sender de baixada, que passa per cinc casetes amb Sants fins arribar a la vall i al GR 1.4, completament enfangat de la nit anterior. Ara només ens queda anar-lo seguint cap a oest fins arribar al pont que creua el Pantà dels Terradets, i arribem al refugi de l’Estació de Cellers cap les 12 tocades i ens agafem el que ens queda de dia de relax, amb una bona migdiada de 2 horetes i sessió de cartes a la tarda. El refugi de Cellers és un refugi guardat i ens costa 26,50 euros amb el sopar inclòs (que serveixen tardet, cap a les 9). L’esmorzar el serveixen entre 9 i 10, o sigui que decidim passar.

Dia 3 (31/3/2010): Estació de Cellers – Mas Carlets (33,4 km)

Ens llevem a dos quarts de 7 i sortim a les 7, perquè ens espera el dia amb més quilòmetres i volem arribar amb bona llum al Congost de Mont-rebei. L’etapa comença amb una mica menys de 15 quilòmetres de pujada suau seguint el GR 1.4 per pista fins a Sant Esteve de la Sarga, un petit poblet on esmorzem tranquil·lament mentre 4 gossos i un gat s’ho miren, i omplim una mica les cantimplores. (Al final ens hagués calgut omplir-les una mica més perquè arribem al final del dia gairebé sense aigua.) D’aquí surt un camí que fa drecera i passa per Alsamora, on crec que hi ha una torre que val la pena veure, però nosaltres seguim el GR 1.4 que segueix pujant fins arribar a Castellnou de Montsec, passant per un tros de pista asfaltada. I la veritat és que val la pena seguir aquest camí, perquè l’arribada al poble és preciosa. Com a curiositat trobem un monument a Gaspar de Portolà i Rovira, nascut a Castellnou i que resulta ser el descobridor i primer governador de Califòrnia. D’aquí baixem a bon pas passant pels poblets de la Torre d’Amargós i la Clua fins arribar a la Nogera Ribagorçana, on enllacem de nou amb el GR 1 i el seguim cap al sud per carretera fins al començament del Congost de Mont-rebei. Hi arribem cap a les 2 tocades i dinem abans d’entrar al congost. És el tros que estem esperant des del principi i el volem agafar descansats. I la veritat és que les expectatives no se’ns queden curtes en absolut.

Passat el congost comença l’última pujada fins al Mas Carlets, una antiga masia autosuficient ara reconvertida en refugi. Després de tot el dia la pujada és esgotadora. I quan finalment arribem, una mala notícia: esperàvem que el mas fos un refugi guardat però amb una part lliure, i en canvi ens trobem amb la part guardada tancada amb clau i sense guarda, i la porta de la part lliure que tampoc s’obre. Pensem de seguir fins a Corçà, però finalment aconseguim obrir la porta de la part lliure del refugi, que resulta que només estava trabada, i ens trobem amb un munt de plataformes i mansardes de fusta per dormir-hi. Tot força net, exceptuant alguna cagada d’animal. Així que descarreguem finalment les motxilles i anem a omplir les cantimplores, però la font no raja. En Berga va a buscar-ne una altra, però tampoc la troba. Res a fer, sopem sense aigua i ens repartim l’última taronja del Tadeo i els últims glops de la meva cantimplora, i quan ja estem llestos per anar a dormir veiem que alguns sonats estan escalant encara els cingles que queden a sobre nostre. Són tres frontals, i en algun moment sembla que criden demanant ajut, però al final per sort ens diuen que per ara tot bé i els veiem arribar a dalt, així que ens n’anem a dormir tot escoltant el partit per la ràdio.

Dia 4 (1/4/2010): Mas Carlets – Àger (13,7 km)

Última etapa, curteta. Ens llevem a quarts de set amb set i sense aigua, i amb ganes d’arribar ja a Àger. Baixada fins la Pardina, una masia abandonada i on -finalment!- hi ha una font d’aigua ben fresqueta, i llavors pujada fins passar vora l’ermita de la Mare de Déu de la Pertusa, des d’on seguim la pista asfaltada fins a Corçà. D’allà ja només ens queda anar baixant fins a Àger per una pista de terra molt agradable que passa pel costat dels camps i alguna ermita. Arribant a Àger, cap a les 11, ens trobem amb una munió de gent, que no ens està rebent a nosaltre sinó que estan posant la primera pedra del que serà la “Casa del Montsec”, sigui el que sigui això. Descarreguem les motxilles i ens n’anem a fer un bon esmorzar al bar Lo Torres, a la carretera prop del càmping. Fi de la caminada, 83,7 quilòmetres de calma i aire fresc i cap a la gentada de Barcelona de nou.